Companys: poesia per a un president refugiat i executat.
Dissabte 31 d'octubre a les 12 hores a la plaça Sant Jaume.
Aquest mes d’octubre es compleixen 75 vergonyosos anys de l’assassinat
d’estat del President de la Generalitat de Catalunya el sí Molt
Honorable ciutadà Lluís Companys i Jover. En tot aquest temps ha estat
la primera vegada que ha tingut una repercussió social i política a
Catalunya a l’alçada de la figura del càrrec màxim electe pel poble
català, que va ser el seu president i representant. Els 40 anys de
democràcia segrestada per una transició marcada per la impunitat dels
botxins franquistes i el lligat i ben lligat només ha deixat flors a la
seva tomba i uns pocs homenatges oficials de pedra i marbre. Han estat
les associacions de memòria qui han reivindicat activament el significat
d’aquest assassinat i han demanat la dignificació de la seva figura a
través no només de la recuperació de la veritat històrica sinó també de
l’anul·lació del seu judici. No hem d’oblidar que hem hagut de patir la
ignomínia de rebre com a poble el certificat de perdó de la democràcia a
un president democràtic i republicà, la certificació de bona conducta,
mentre es negava l’eliminació d’una tràgica obra de teatre que va ser el
seu consell de guerra, com els de milers i milers de ciutadanes i
ciutadans arreu de l’estat espanyol. És indecent que l’anul·lació de la
seva farsa de procés l’hagi hagut de portar el seu partit a la justícia
argentina en el marc de la justícia universal a l’anomenada querella
argentina, com moltes companyes i companys, que després de moltes portes
tancades han hagut de creuar l’oceà.
És increïble que un personatge històric del pes específic d’en Companys amb una biografia tan compromesa que el va dur a la presó per les llibertats més d’una desena de vegades, una trajectòria vital amb un final èpic que el converteix en màrtir de la República, màrtir de Catalunya, màrtir de l’antifeixisme. L’únic president assassinat pel feixisme a Europa. És imperdonable que no hagi estat més reivindicat, més honorat i més conegut pel poble de Catalunya. A qualsevol altre país democràtic això seria impensable. Un President que va ser víctima del nazisme alemany, del col·laboracionisme francès i del nacional-catolicisme espanyol. Un refugiat que va acabar afusellat tocant amb els peus la seva terra i regant-la amb la seva sang, com molts altres compatriotes tant a Montjuïc, com al Camp de la Bota, com a la muntanya de l’Oliva o als cementiris de Lleida i Girona.
Segons el diccionari la definició de refugiada és la persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n'ha hagut d'emigrar a conseqüència d'esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori d'un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons. Entendre llavors que els antifeixistes, que van creuar els Pirineus fugint de les tropes colpistes, van ser refugiats és inclús exagerat perquè no és que no tinguessin els drets dels francesos, sinó que van ser tancats a camps de concentració, deportats per la força de les armes o de les mentides, treballadors forçosos que van acabar als camps d’extermini nazis, militaritzats per la força, empresonats. I encara així molts van agafar les armes per continuar lluitant contra el feixisme internacional al costat d’uns aliats que van acabar traint-los. Van ser els primers a entrar a París, van entrar a Berlín però no van tornar a creuar la frontera per alliberar l’estat espanyol del franquisme. A les portes de l’hivern, recordant l’hivern del 39, pensem en els milers de refugiats de moltes guerres, induïdes per interessos grollers, que quedaran fora dels murs de l’Europa, la que van alliberar els nostres antifeixistes. Una Europa que nega drets, que retalla, que anul·la la sobirania dels pobles i que haurà de tornar a ser alliberada per la via democràtica en nom de la justícia social i els drets humans per eradicar el feixisme i la xenofòbia.
Les paraules que conformen veritat són el camí més directe al cor i il·luminen les idees, ens fan obrir els ulls a realitats ignorades per mostrar l’ànima de persones i pobles. Som raó, raons, esperit i sentiments gràcies a les paraules que construeixen imatges que ens reflecteixen i ens comuniquen. Per això us esperem el dia 31 d’octubre a les 12 del migdia a la plaça Sant Jaume per llegir poemes per tal d’honorar la figura d’en Companys: l’home de poble, l’advocat sindicalista, el periodista, el ciutadà republicà, l’amic, el pare i company, el polític d’Esquerra, el President de la Generalitat, el refugiat antifeixista, el que va estimar Catalunya fins al seu últim pensament i va morir amb el seu nom als llavis.
Dissabte 31 d'octubre a les 12 hores a la plaça Sant Jaume.
És increïble que un personatge històric del pes específic d’en Companys amb una biografia tan compromesa que el va dur a la presó per les llibertats més d’una desena de vegades, una trajectòria vital amb un final èpic que el converteix en màrtir de la República, màrtir de Catalunya, màrtir de l’antifeixisme. L’únic president assassinat pel feixisme a Europa. És imperdonable que no hagi estat més reivindicat, més honorat i més conegut pel poble de Catalunya. A qualsevol altre país democràtic això seria impensable. Un President que va ser víctima del nazisme alemany, del col·laboracionisme francès i del nacional-catolicisme espanyol. Un refugiat que va acabar afusellat tocant amb els peus la seva terra i regant-la amb la seva sang, com molts altres compatriotes tant a Montjuïc, com al Camp de la Bota, com a la muntanya de l’Oliva o als cementiris de Lleida i Girona.
Segons el diccionari la definició de refugiada és la persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n'ha hagut d'emigrar a conseqüència d'esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori d'un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons. Entendre llavors que els antifeixistes, que van creuar els Pirineus fugint de les tropes colpistes, van ser refugiats és inclús exagerat perquè no és que no tinguessin els drets dels francesos, sinó que van ser tancats a camps de concentració, deportats per la força de les armes o de les mentides, treballadors forçosos que van acabar als camps d’extermini nazis, militaritzats per la força, empresonats. I encara així molts van agafar les armes per continuar lluitant contra el feixisme internacional al costat d’uns aliats que van acabar traint-los. Van ser els primers a entrar a París, van entrar a Berlín però no van tornar a creuar la frontera per alliberar l’estat espanyol del franquisme. A les portes de l’hivern, recordant l’hivern del 39, pensem en els milers de refugiats de moltes guerres, induïdes per interessos grollers, que quedaran fora dels murs de l’Europa, la que van alliberar els nostres antifeixistes. Una Europa que nega drets, que retalla, que anul·la la sobirania dels pobles i que haurà de tornar a ser alliberada per la via democràtica en nom de la justícia social i els drets humans per eradicar el feixisme i la xenofòbia.
Les paraules que conformen veritat són el camí més directe al cor i il·luminen les idees, ens fan obrir els ulls a realitats ignorades per mostrar l’ànima de persones i pobles. Som raó, raons, esperit i sentiments gràcies a les paraules que construeixen imatges que ens reflecteixen i ens comuniquen. Per això us esperem el dia 31 d’octubre a les 12 del migdia a la plaça Sant Jaume per llegir poemes per tal d’honorar la figura d’en Companys: l’home de poble, l’advocat sindicalista, el periodista, el ciutadà republicà, l’amic, el pare i company, el polític d’Esquerra, el President de la Generalitat, el refugiat antifeixista, el que va estimar Catalunya fins al seu últim pensament i va morir amb el seu nom als llavis.
No hay comentarios:
Publicar un comentario